Racisme

De l'estadi al pati d'escola: fins quan decidirem que el racisme no va amb nosaltres?

Hi ha imatges que et queden gravades. Ahir a la nit, a Cornellà-El Prat, milers de persones van corejar “musulmà el que no boti” mentre la principal estrella de la selecció espanyola és Lamine Yamal. Fill de pare marroquí i mare guineana. Musulmà. La contradicció no és ironia: és la clau de tot.

I la contradicció no s’acaba a l’estadi. Segons un informe de l’Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia, Yamal concentrava el 60% dels atacs racistes detectats a les xarxes socials durant tota una temporada de LaLiga. El doble que Vinicius. “M0r0 de m3rd4”. “M3n4”. Insults que arriben quan marca, quan celebra, quan simplement existeix en públic com el millor futbolista jove del món. El sistema de monitoratge basat en intel·ligència artificial va detectar més de 33.000 continguts reportables en una sola temporada, dels quals les plataformes només van retirar un 33%. X, l’abans Twitter, va eliminar únicament el 10% del contingut denunciat.

Però el que va passar ahir a Barcelona, a Catalunya, no és una excepció. És un símptoma.

El racisme s’ha instal·lat en la vida quotidiana per erosió. No arriba d’un cop. Arriba en bromes que “no van de res”, en memes que circulen a TikTok, X o Instagram com a contingut graciós, en vídeos de joves marroquins construïts sobre estereotips que tothom comparteix sense pensar-hi massa. Arriba en un comentari de WhatsApp que es deixa passar perquè no val la pena discutir. Arriba als patis d’escola en forma de bulling sistemàtic, on nens i nenes amb cognoms que no sonen d’aquí escolten “m0r0”, “sud4c4” o “p4nchit0” com si fos una descripció i no un insult. Arriba als barris en forma de por difusa, alimentada per un relat que mai mostra persones, només xifres i amenaces.

El mecanisme és sempre el mateix: primer es construeix l’altre com una amenaça. Després, insultar-lo deixa de tenir cost.

Aquest procés no es produeix en el buit. Hi ha un context global que l’alimenta. El que fa l’ICE als Estats Units, detenint persones de manera indiscriminada, convertint la redada en espectacle televisiu, arriba aquí com a imatge de referència, com a model implícit del que es pot fer quan l’altre ja s’ha construït com un enemic. L’efecte contagi no és només ideològic: és estètic. L’odi s’exporta amb format i amb audiència.

A Europa, els discursos que criminalitzen la migració han deixat de ser marginals. Han entrat als parlaments, als programes electorals, als titulars de portada. I quan l’odi té altaveu institucional, la gent de la grada creu que té permís. És un problema d'educació i de cultura. De societats que han crescut sense aprendre a reconèixer l'altre com a igual. Que han après, en canvi, que qui és diferent és sospitós. I que s'ha construït un marc en el qual ser racista no té cost. A un estadi de futbol, al parlament, a la botiga o a l’escola.

Hi ha una paradoxa al cor d’aquest debat: anomenem racisme a un fenomen que es basa en les races, i les races no existeixen. Són una invenció cultural, dissenyada per legitimar la conquesta, l’esclavitud i el saqueig. El problema és que les ficcions, quan es repeteixen prou, acaben estructurant la realitat. I aquesta ho ha fet durant segles.

La desinformació i el discurs de l’odi funcionen igual: no convencen, però consoliden. Reforcen el que ja creus, validen el que ja sents. I quan aquells sentiments es converteixen en càntics col·lectius, en vídeos virals, en insults als patis, deixen de ser opinió i passen a ser cultura. La cultura de qui no hauria de ser aquí.

El racisme quotidià és, sobretot, un problema de normalització. I la normalització es combat amb fricció: amb relats que humanitzin, amb cost real per als qui insulten, amb institucions que no mirin cap a un altre costat quan el protocol no funciona. Però sobretot amb la decisió col·lectiva de no deixar passar allò que sembla menor. Perquè el que passa als estadis i el que passa als patis d’escola i el que circula pels grups de WhatsApp no són fenòmens separats. Són el mateix fenomen en formats diferents.

La pregunta no és si tenim un problema de racisme. La pregunta és fins quan decidirem que no va amb nosaltres.